A mesura que m’he anat fent gran m’he adonat que realment no m’agrada el dia de les presentacions. M’agradava molt el primer dia de classe, els companys nous, les noves aules i professors. Però no el moment de la presentació.

M’he adonat que sempre acabava inventant-me alguna dada de mi. Inventant o maquillant, o exagerant, i pensava que era per crear expectatives altes o una imatge adequada. Però realment era perquè no sé qui soc, ni qui vull ser.

Així doncs, em presentaré dient allò que si sé:
Em dic Viena Boedo. Tinc 25 anys. He estudiat dos graus superiors, un d’il·lustració i un altre de disseny gràfic. Vaig acabar els estudis en plena pandèmia, fet que va fer que costés trobar feina sobretot si no tenies experiència prèvia. Així que vaig buscar de qualsevol cosa i vaig acabar treballant en una gran fàbrica tecnològica, cosa que em va permetre independitzar-me i més coses irrellevants.

Sempre he tingut una relació un xic rara amb l’art: forma part de mi des que tinc memòria, però sempre m’ha fet ràbia que fos així. Se m’ha repetit la frase de “tens molt talent!”, però sentia que no aportaria res al món per aquest camí.

Així que, tenint aquest pensament de voler aportar algo, l’any passat vaig decidir per deixar la feina estable i obrir una escola d’art al meu poble. Fa un any que estic esgotada, però és un projecte molt maco.

En resum: no sé qui soc ni cap a on vaig, però el camí per descobrir-ho no està malament.